§ 0.- ASPECTES RELLEVANTS DEL PROCÉS DE FORMACIÓ DEL DRET CIVIL BALEAR

 

1. un incís: el dret privat a les Illes balears abans de la conquesta del rei jaume i

El primer sistema jurídic, pròpiament dit, a les Illes Balears va tenir lloc sota l’Imperi romà[1] (a Eivissa des d’aproximadament l’any 202 aC i a Mallorca i Menorca des de l’any 123 aC) i es va perllongar fins a la conquesta per part dels vàndals[2] (al voltant dels anys 450-460 dC).

A partir de la segona meitat del segle VI, les Illes Balears van formar part de l’Imperi romà d’Orient de Justinià [o Bizanci (527-565)]. El sistema judicial típicament romà va perdurar fins a la conquesta islàmica (iniciada a la Península ibèrica l’any 711). La historiografia parla que les Illes Balears van poder quedar «de facto» «independents»[3], però organitzades, durant els segles de debilitació de l’Imperi bizantí fins a l’efectiva conquesta musulmana (de Mallorca l’any 902).

La dominació musulmana (l’emirat de Còrdova va ocupar les Illes Balears l’any 903) es perllongà fins a la reconquesta cristiana pel Rei Jaume I (1229).

Aquest petit tast històric ens serveix, exclusivament, per a enllaçar amb algunes opinions jurídiques que, amb més o menys rigor, han especulat sobre quin va ser el dret privat anterior a la Conquesta de Jaume I i a la simultània recepció del Ius Commune, optant per defensar que l’aplicació del dret romà (el Ius Civile Romanorum) a les Illes Balears feia referència al dret romà anterior a la recepció del Ius Commune.

Així, Pascual González[4] diu que: «la legislación romana empezó a regir cuando estas Islas formaron parte del Imperio, “siguió durante la dominación árabe, pues es sabido que los conquistadores dejaron a los vencidos la facultad de gobernarse por sus leyes, y continúa rigiendo» hoy a pesar de las transformaciones sociales que se han sucedido tantos siglos”». I continua afirmant: «Es incuestionable que los musulmanes mallorquines, al respetar la religión cristiana profesada por los antiguos habitantes de la Isla, respetarían igualmente sus costumbres y su derecho[5], que era, en todo caso, el romano del imperio de Oriente … De todos modos, un siglo no es suficiente, en nuestra opinión, para que desaparezcan costumbres de derecho familiar con más de un milenio de existencia, y al efectuar la conquista el Rey Jaume I (año 1229) encontraría aplicándose, entre la gran mayoría del país, el Derecho Romano justinianeo, y por ello no se preocupó de señalar normas de derecho privado en su recién conquistado reino».

Un altre exemple de la creença de la pervivència del dret romà justinianeu a les Illes Balears ho veiem en el Projecte de Treball de la Secció especial de la Comissió General de Codificació de 1960 que assenyala: «Formando parte Baleares del Imperio bizantino, el derecho romano justinianeo, en la totalidad de sus instituciones, fue recibido en esta región, como derecho escrito, directamente vigente por sanción legislativa imperial. A la caída del Imperio perdió el derecho romano justinianeo aquel carácter de ley sancionada pero siguió aplicándose como derecho escrito, sin solución de continuidad, por el cauce del usos fori y de la aplicación técnica, hasta ganar carta de naturaleza como derecho consuetudinario en la conciencia popular».

En sentit contrari a aquestes opinions, es manifesta l’absoluta improbabilitat fàctica d’allò que afirmen ja que a les Illes Balears es va produir una forta recepció del dret romà (Ius Commune) per la influència que la recepció produïda en els territoris catalans[6] va tenir a l’illa, la qual cosa fa pensar que el dret romà aplicat a les Illes Balears no va ser el dret romà anterior a la conquesta de Jaume I, sinó el de la recepció o sigui, el Ius Commune[7].

Fonamentant-ho amb dades històriques, explica Planas[8] que «no hubo en Mallorca una comunidad de mozárabes de origen autóctono que pudiese conservar un derecho cristiano anterior a la conquista» per la qual cosa «no es posible buscar el origen de las instituciones civiles mallorquinas en una pervivencia consuetudinaria del derecho romano desde la Antigüedad, ni mucho menos en la supuesta prolongación de costumbres germánicas arraigadas tras la efímera ocupación vándala del archipiélago».

Així mateix, diu Planas que per mor de la diferent procedència dels repobladors de Mallorca van coexistir diferents sistemes consuetudinaris per a l’organització de determinades relacions de dret civil. Sense perjudici que, fins i tot malgrat els diferents llocs de procedència dels repobladors mallorquins i eivissencs, posseïen aquests un important patrimoni jurídic comú. Per això, les institucions consuetudinàries de les dues illes presentaven inicialment un parentiu molt pronunciat, que s’aniria mitigant amb el temps per les diferents dinàmiques que es van produir en els seus respectius àmbits insulars tancats[9].

En relació amb aquesta qüestió, és rellevant també l’apreciació de Planas sobre el fet que la incidència del Ius Commune a Eivissa va ser menor, entre altres raons, per la quasi nul·la presència de juristes en aquesta illa fins ben entrada la edat Moderna[10]. I pel que fa a Menorca, la presència de juristes, encara que no fossin autòctons, va ser molt escassa de manera que, per exemple, no es va poder complir la regla que dels 6 prohoms de la Cúria un fos jurisperit, quan això fos possible[11].

En definitiva, el Ius Commune va ser, des de la Conquesta, el dret supletori aplicable a Mallorca en matèries de Dret privat i, com a conseqüència de la inexistència en aquest territori de normes pròpies de Dret privat, el Ius Commune va arribar a constituir el dret propi de Mallorca.

 

2. PANORÀMICA DEL DRET CIVIL A LES iLLES BALEARS DES DE LES CARTES DE POBLACIÓ (o «FRANQUESES») FINS AL DECRET DE NOVA PLANTA DE 1715

A les Illes Balears, al segle XIX (i en els segles anteriors) es parlava de dret foral de Mallorca per balear, com un únic cos de costums, sense fer especial incidència a cap diferència o particularitat jurídica entre les illes. És a dir, s’entendria que Dret de Mallorca i Dret civil balear serien termes equivalents durant el procés històric que tractem.

Per a l’origen del dret civil balear, ens remuntarem a la comunitat política nascuda amb la conquesta de Jaume I: Regnum Maioricarum et insularum eidem adiacentibus.

Les illes no tenen òrgans comuns (no formen una única persona jurídica o universitat) que representin la comunitat política de les Illes Balears, ni que tinguin capacitat d’elaborar dret gener   al de la Corona[12].

A partir del segle XIV les disposicions règies quasi no s’atorguen de forma conjunta a les tres illes, sinó a cadascuna per separat, tot i que tinguin un contingut idèntic. Les tres illes tenen el mateix sistema de fonts, tot i que els costums i privilegis d’Eivissa tinguin matisos diferenciats.

A trets generals, també podem dir que les diferents normes jurídiques que es coneixien en aquests segles eren les franqueses i privilegis, pragmàtiques, ordenacions, estils i bons usos, les quals constituïen i s’observaven com a dret municipal (iura propia).

Les disposicions atorgades pel monarca Jaume I i els seus successors del regne privatiu s’anomenen franqueses. Les disposicions dictades pels reis de la Corona d’Aragó es denominaran privilegis però tenen un estatut jurídic similar a les franqueses.

En virtut del principi pactista[13], les disposicions obtingudes pel regne s’integren en un cos de privilegis i franqueses, a partir de la Carta de població de 1230, el qual no pot ser modificat unilateralment pel monarca i són imprescriptibles, de manera que no els afecta el desús, ni l’ús en contra.

Aquest iura propia o dret municipal (normalment, dret públic) tenia per supletori (sobretot, en matèria penal) el dret de Catalunya (el de Barcelona, com els Usatges) i, en tot cas, el Ius Commune romà-canònic (el dret de la recepció).

 

2.1. PINZELLADES DE LA FORMACIÓ I POSTERIORS ESDEVENIMENTS DEL REGNE DE MALLORCA. EL SISTEMA DE FONTS DES DE LA CONQUESTA

La conquesta de Mallorca pel rei Jaume I es produí el 31 de desembre de 1229. Amb la conquesta, Jaume I va sotmetre a vassallatge, com taifa autònoma (governada per Abu Abd Allah Muhammad), a l’illa de Menorca (Tractat de Capdepera de 17 de juny de 1231), que va ser finalment reconquerida (a Abu Umar ibn Said) per Alfons III d’Aragó el 17 de gener de 1287. Posteriorment, Menorca va passar a Jaume II de Mallorca, el qual va confirmar els privilegis que els antics monarques li havien concedit i va promulgar la Carta de població i franqueses de 30 d’agost de 1301.

L’illa d’Eivissa va ser conquerida per Guillem de Montgrí, sagristà de la Catedral de Girona i arquebisbe electe de Tarragona, per l’Infant Pere de Portugal i pel comte del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent, Nunó Sanç I, sota el domini directe del rei Jaume I (carta signada a Lleida el 7 de desembre de 1234).

El regne de Mallorca (Regnum Maioricarum et insularum eidem adiacentibus) quedà configurat[14] com una constitució política de caràcter monàrquic estamental on coexisteixen dues esferes de poder, el rei i el regne, sent el govern fruit del pacte entre les dues entitats. Per a la tasca del rei destaquem que aquest compta amb:

–          Un consell reial que auxilia al rei en les seves atribucions i a partir de 1494 serà el Consell Suprem de la Corona d’Aragó.

–          Un tribunal col·legiat que és la Reial Audiència de Mallorca, a partir de 1571.

Pel que fa al regne de Mallorca, aquest s’organitza en una comunitat de ciutat i viles i rep el nom d’Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca i en la seva administració compta amb els Jurats de la Ciutat i el Regne i amb una assemblea representativa que és el Gran i General Consell (constituït en 1315) que és una corporació supramunicipal on participen els estaments de la Ciutat i l’estament dels agricultors terratinents.

De manera anàloga, a Menorca la representació del regne recau en els Jurats de Ciutadella i l’assemblea representativa que és el Savi i General Consell amb prohoms de diferents municipis i estaments.

A Eivissa, també es compta amb els Jurats i amb el Consell General de la illa i el Castell d’Eivissa amb representació dels diferents districtes o quartons de l’illa. A nivell administratiu, Eivissa i Formentera formen un sol municipi -o universitat- fins al segle XIX, amb ordenació pròpia, reduït per Felip V (al segle XVIII) amb el nom d’ajuntament.
Hem de ressaltar que, fins i tot en els períodes de monarquia privativa, el regne de Mallorca va romandre lligat a través de vincles feudals amb la Corona d’Aragó[15].

En concret, el Regne de Mallorca neix com a estructura política a partir de la Carta de Població i Franqueses. La Carta de Població serà la norma capital del sistema de fonts del dret civil. Concedida als pobladors de Mallorca, en data d’1 de març de 1230, configura l’Illa com un territori que forma part de Catalunya Nova (Tortosa, Lleida i Agramunt).

Jaume I amb la Carta de Població instaura en l’àmbit civil un sistema de dret, similar a l’implantat a València, de creació jurídica (el consell de prohoms), basat en el dret consuetudinari dels repobladors, consuetuds i bons usos, al costat dels privilegis i franqueses que a la carta s’atorguen en segon lloc.

En el capítol XIV de la Carta de Franqueses s’estén, només per a l’àmbit penal, els Usatges de Barcelona.

Per privilegi donat a Lleida el 22 de març de 1233, les Franqueses de Mallorca es van estendre a Menorca i Eivissa, per part de Jaume I, abans d’haver-les conquerit.

Es tractava de les franqueses concedides a la Carta de Població de Mallorca de 1230 juntament amb un nou privilegi que eximia als que residien personalment a les Illes Balears d’un ampli conjunt de prestacions i exaccions que podien recaure sobre les seves propietats situades en qualsevol dels dominis peninsulars del monarca[16].

Aquest fet pot manifestar que el rei tenia la intenció de donar un tractament unitari a les Illes Balears.

La Carta de Població d’Eivissa va ser atorgada el 9 de gener de 1236, a Cotlliure, pels tres futurs conqueridors [Guillem de Montgrí, l’Infant Pere de Portugal i Nunó Sanç].

La Carta era un extracte de la de Jaume I de l’illa de Mallorca (Planas assenyala que només conté dos capítols completament originals) i els progressius privilegis concedits pel rei. Tenia per dret supletori, en totes aquelles qüestions que no tinguessin una regulació específica a la Carta, el dret de Barcelona, els Usatges de Barcelona (sense limitar-los a les causes penals com en la Carta de Mallorca[17]) i tot el dret consuetudinari barceloní (seguint a Planas).

La conclusió d’això pot ser que els consenyors feudals no van voler aplicar el règim de llibertats, franqueses i exempcions de la Carta de Mallorca, sinó el règim propi del dret barceloní.

Per la seva part, Menorca va ser conquerida per Alfons III i el 15 de juliol de 1287 es va concedir als pobladors les llibertats, privilegis i bons costums de Mallorca. Posteriorment, el rei Jaume II va atorgar la Carta de Població, el 30 d’agost de 1301, que és còpia, gairebé textual, de les franqueses atorgades a Mallorca al llarg del segle XIII.

Jaume II, en recuperar el Regne de Mallorca en 1299, va reformar les Franqueses de Mallorca i va ordenar l’estat i prelació de fonts del Dret en 30 de gener 1300 declarant oficialment com a supletori el Ius Commune romà-canònic, per manca de privilegis, franqueses i costums (el mateix es va fixar en la reforma de la carta de població d’Eivissa el 18 de març de 1300 i de Menorca el 31 d’agost de 1301 quedant unificat el sistema de fonts)[18].

En concret, en relació amb Eivissa, l’any 1300, Jaume II va eliminar la supletorietat general de dret barceloní, a la reforma de la Carta de Població i va introduir, com a dret supletori general, igual que en les altres illes, el Ius Commune romà-canònic. Diu Planas que amb la introducció del Ius commune com a dret supletori s’iniciava una ofensiva contra l’aplicació generalitzada dels Usatges de Barcelona i, en general, contra els drets de senyoriu o feudals.

A partir de 1303 quan el tribunal del lloctinent reial va començar a conèixer de les segones apel·lacions a les Pitiüses, la interpretació de la Carta de 1236 d’acord al dret comú va fer que aquella perdés les seves connotacions primitives[19].

Observem que, en aquest moment (1300) apareix, per primera vegada, l’aplicació supletòria del Ius Commune i de motu proprio del monarca, la qual cosa suposa una veritable recepció del Ius Commune com a integrant del sistema jurídic balear. Encara que en el text se li atribuïa el caràcter de dret supletori, a la pràctica va constituir des de llavors un element integrador que fins i tot va modificar la naturalesa i eficàcia de les restants fonts, especialment del costum, ja que la va sotmetre a uns estrictes requisits que van tendir a reduir la seva vitalitat[20].

No hi ha dubte[21] que el Ius Commune declarat per Jaume II era el dret romà justinianeu. Ara bé, el dret canònic pressionava en la pràctica jurídica tractant-se de regnes cristians[22]. A més, algunes institucions de dret consuetudinari que s’oposaven al dret romà justinianeu van trobar justificació en el dret canònic.

Més en concret, segons Planas, la referència al Ius Commune va suposar l’eficàcia de la doctrina dels doctors edificada sobre les fonts justinianees i canòniques, ja que l’ordre jurídic medieval s’assentava en elles com a fonament de validesa, però va ser construït per la ciència jurídica mitjançant una interpretatio que, sovint, forçava extraordinàriament el contingut del text, fins a convertir-lo en una simple cobertura formal[23]. Per tant, el Ius Commune era el dret en el qual eren experts els jurisperits, és a dir, el dret que era objecte d’estudi universitari[24].

No obstant això, ens diu l’autor que tant el romà justinianeu com el canònic eren objecte d’estudi, però no va existir un dret comú com a síntesi del romà i el canònic, com a unitat jurídica superior, sinó dos sistemes universals diferents. Per això, l’autèntic Ius Commune és el dret culte medieval que es va construir pels juristes utilitzant elements dels dos ordenaments, de manera que quan el que s’invoca i s’aplica en els tribunals és la doctrina dels juristes, la seva interpretatio, i no les fonts nues, és l’autèntic Ius Commune.

El 4 de juliol de 1311, Sanç I va restituir l’estat de fonts a la situació anterior a 1300, per a Mallorca. No a les altres illes.

Malgrat tot, el Ius Commune va seguir sent l’ordenament supletori i integrador del sistema jurídic del regne de Mallorca[25].

La legislació dels monarques, motu proprio o pactada, va ser escassa a Mallorca, especialment en dret privat, per la qual cosa l’aplicació del Ius Commune va ser molt més intensa que en altres ordenaments on també tenia caràcter supletori.

En conclusió, seguint a Planas[26], la influència del dret romà s’adverteix amb caràcter immediat a la conquesta i es va obrint camí en l’illa a través de la seva penetració en els costums i pel tàcit consentiment del monarca, de manera que, tot i que el Ius Commune no estigués oficialment instaurat com a dret positiu en un quadre tancat de fonts, la veritat és que va impregnar fortament la cultura jurídica mallorquina a través del seu llenguatge tècnic i els seus principis, conceptes, nocions i categories, inspirant moltes de les disposicions règies , i modelant lentament el dret consuetudinari.

 

2.2. LA INCORPORACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA A LA CORONA D’ARAGÓ (1343-1516)

Al 1344 Pere el Cerimoniós re-annexiona el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó. Així, durant aquest període, a les Corts generals que convocava el rei, solen acudir-hi els representants de Mallorca (entre 1363 i 1470) i el rei es comunica amb el regne mitjançant la Cancelleria Reial.

Ferran el catòlic va dividir la Cancelleria, en 1494, que rep una nova ordenació com a Consell Suprem de la Corona d’Aragó, on hi havia un secretari per a les Illes.
Durant aquest període Mallorca continua amb la seva organització política: el Gran i General Consell, el Sindicat de la Part Forana, els jurats, etc.

 

2.2.1. En relació amb el sistema de fonts: La controvertida aplicació del dret català (1365)

La qüestió més controvertida en matèria de fonts en aquesta època es relaciona amb la vigència a Mallorca del Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 22 de juliol de 1365 de Pere IV el Cerimoniós pel qual, segons algunes opinions, es fa un reconeixement exprés de la vigència a Mallorca, com a supletori, del Dret català[27]. Així mateix, també s’ha dit que, de la dicció d’aquesta disposició, no queda clar que s’apliqués a Mallorca el Dret català.

Sembla que l’existència material d’aquest capítol del Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 22 de juliol de 1365 de Pere el Cerimoniós ha estat demostrada per algun autor. Al seu torn, d’altres han mantingut que no va ser efectivament aplicat.

Seguint en tota la següent exposició a Planas[28], sabem que el Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 22 de juliol de 1365 va existir materialment, ja que el capítol atorgat per Pere el Cerimoniós, a sol·licitud dels síndics de Mallorca, ens ha arribat per la seva inclusió en el Codice del Llibre de Sant Pere que recopila els privilegis de Mallorca; tot i que la inclusió del capítol es fa a partir d’una còpia autoritzada per Jaume García, escrivà del rei, agafada del Liber secretorum de la Corona d’Aragó. Per això, la inclusió del capítol en el Codice del Llibre de Sant Pere data d’entre 1459 i 1476.

Sent així, sembla que va existir materialment dit capítol. Ara bé, cal dubtar de la seva autenticitat a causa de tres dades[29]: La tardana aparició del privilegi en els registres mallorquins (es troba darrere d’un Privilegi de 1462), el fet que no apareix en el Liber secretorum d’on, suposadament, es va copiar i la seva nul·la eficàcia en aquest període. En darrer lloc, resulta que el text del privilegi és contradictori amb l’actitud dels Jurats i el Gran i General Consell que sempre es van oposar a l’extensió generalitzada del dret català. A tot això, s’afegeix que aquest Privilegi tampoc no va ser copiat en els registres (sèrie secretorum, Sigillaria secreti i Maioricarum) mallorquins de cartes reials, ni recollit en els reculls de privilegis medievals.

Per això, conclou Planas que pot tractar-se d’una falsificació amb la finalitat d’aconseguir les exempcions que el monarca havia concedit a Catalunya per mercadejar amb el Nord d’Àfrica.

D’altra banda, resulta que el suposat capítol de Sant Feliu de Guíxols (l’existència material del qual hem dit que seria una falsificació) va resultar, segons l’antiga doctrina foralista[30], derogat pel Privilegi de Gaeta de 17 de juny 1439 d’Alfons V el Magnànim.

Això sembla que tampoc no és cert per diferents dades[31].

El Privilegi de Gaeta de 1439 dirimeix un tema de competència per a jutjar els mallorquins en qüestions civils i criminals, ja que els ambaixadors es van queixar que als mallorquins, en algunes causes, se’ls enviés a Catalunya per a ser jutjats. Aquest Privilegi, després de confirmar les franqueses del Regne de Mallorca, va aprovar que es jutgessin a Mallorca determinats casos. Així mateix, en lloc consta la menció de la derogació del Privilegi de Sant Feliu de 1365.

A tot això, cal sumar que el Privilegi de Gaeta no va ser citat pels compiladors de 1622, Canet, Mesquida i Zaforteza, que sí van incloure el fals Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365. Aquesta no inclusió no seria per desconeixement dels compiladors de 1622, ja que Canet, Mesquida i Zaforteza[32] inclouen les Ordinacions de Berenguer Unic de 19 de maig de 1439, aprovades per Alfons V a Gaeta el 15 de juny de 1439, per la qual cosa haurien conegut el supòsit Privilegi de Gaeta 1439 que derogava el de Sant Feliu de Guíxols de 1365.

En conclusió, es pot dir que alguna Constitució de Catalunya va poder ser concedida a Mallorca per un cas en concret, però no tot el Dret català.

Els privilegis i capítols dels reis mallorquins demostren que es va ordenar jutjar d’acord al dret municipal; encara que hi hagi disposicions dels reis que demostrin que també s’invocava el dret català com a aplicable a causa que els estaments catalans van pressionar perquè el Regne de Mallorca es mantingués en la seva zona d’influència, demanant a vegades que s’estengués a l’illa els Usatges.

 

2.2.2.  Ordenació del dret aplicable

En el desenvolupament del Dret propi de Mallorca, cal destacar el fet que la preparació jurídica dels jurisperits (iurisperitus o savi en Dret[33]) de Mallorca va transcórrer en els segles XIII i següents a Bolonya, Montpeller i d’altres universitats italianes, catalanes i valencianes on es formaven en dret canònic i romà.

També cal assenyalar que el Dret comú es va mantenir vigent consuetudinàriament a Mallorca durant segles per la tasca de la pràctica notarial.

Així mateix, les normes consuetudinàries van ser recollides en textos escrits.

L’exemple més destacat és el Recull de costums i estils[34] –Stili curiarum civitatis majoricensis[35] – del governador Arnau d’Erill i de Mur, de 30 de juliol de 1344. Seguint a Planas [36], sabem que «el governador Erill va disposar que en el futur els estils i costums només serien vinculants quan es provés el seu ús i fossin autoritzat per escrit pels governadors o lloctinents. Es va pretendre que aquells costums que el governador i el seu Consell consideressin inadequades, perdessin el seu caràcter normatiu, sense que ni tan sols s’arribés a practicar la prova. D’altra banda, es va voler fixar a priori el Dret consuetudinari, per a evitar les dilacions que suposava una abusiva negació del caràcter vinculant dels usos prèviament admesos en judici contradictori, per la part que es veia perjudicada per ells».

L’estret parentiu entre els costums i estils mallorquins i menorquins va motivar que es formés a Menorca una col·lecció que va recollir els estils d’Erill i un afegit de Felip de Boïl de 1345 (durant el govern de Gil de Lozano -1361-1370-) [37].

La recopilació d’Erill va oficialitzar el dret consuetudinari però no el va fossilitzar, ja que no va impedir que moltes institucions consuetudinàries seguissin sent practicades quotidianament sense haver estat objecte de formulació escrita i, per tant, que molts costums que la pràctica mantenia vius prosseguissin la seva existència silenciosa, amb plena validesa i eficàcia, sense que arribessin a redactar-se en cap moment[38].

Amb el temps, els juristes balears van anar tenint més dificultat per conèixer el sistema jurídic propi pel que fa, amb independència del Ius Commune (que era el que s’estudiava en els Estudis generals –l’equivalent a les universitats actuals-), als privilegis, franqueses, estils i usos acumulats en cadascuna de les Illes des de la Conquesta, especialment en el camp polític-administratiu i penal[39].

Per aquest motiu destaquem, finalment, la formació d’un índex de franqueses i privilegis de Mallorca del jurista Teseu Valentí de 1495.

 

2.3. LA INCORPORACIÓ DEL PRIMIGENI REGNE DE MALLORCA A LA CORONA CASTELLANA: ORDENACIÓ DEL DRET APLICABLE

L’any 1571, amb Felip II, es va crear la Reial Audiència[40] en substitució de la Cúria de Governació, constituïda pel regent de la Cancelleria, quatre oïdors (dos mallorquins i dues de Catalunya o Aragó) i l’advocat del fisc.

La seva funció era administrar justícia i assessorar el virrei en el govern.

A partir d’aquest moment, la jurisprudència de les sentències civils, pel seu caràcter motivat, adquiriran importància pel prestigi d’un tribunal regi integrat per sis doctors. Les sentències només podran ser suplicades (apel·lades) amb caràcter excepcional davant del Consell Suprem d’Aragó.

D’aquesta època destaca la qüestió no resolta de si van arribar o no a constituir aquestes sentències font del dret i el fet de ser aquestes mostra de l’intens parentiu entre del Dret de Mallorca i el Dret català que afavoria que les decisions d’aquell tribunal tinguessin especial influència a l’illa[41].

D’altra banda, el sistema jurídic de Mallorca va necessitar d’una ordenació i aclariment del que era Dret municipal o estatutari (privilegis, franqueses, usos i estils dels monarques). Per això, es va encomanar a Pere Joan Canet, Antoni Mesquida i Jordi Zaforteza que procedissin a recopilar el dret vigent, també a crear-lo i modificar-lo (de lege ferenda). El 1622 es va presentar als Jurats la Recopilació[42], però les dificultats de negociació amb la Cort va fer que aquesta no arribés a tenir sanció legal.
No obstant això, no va deixar de ser un referent del dret civil mallorquí que aportava seguretat jurídica, alhora que, en introduir novetats, fruit de la creació dels autors, també aportava confusió sobre les concretes regles que van regir veritablement a Mallorca.
De la Recopilació de 1622 és important citar les ordinacions noves[43] on s’ordena la prelació de fonts i s’assenyala que, en primer lloc, s’apliquen els privilegis, franqueses, pragmàtiques, ordenances, stils i bons usos com dret municipal, si no n’hi ha, s’observarà el dret canònic i, en darrer terme, el dret comú (Ius Commune).

Finalment, com a obra compiladora, també cal fer referència al Tractat d’Antoni Moll, Ordinacions i sumari de Privilegis, consuetuds i bons usos del Regne de Mallorca de 1663[44]. Diu Planas[45] que es tracta d’un recull no sistemàtic d’algunes de les principals fonts legals mallorquines i d’una actualització dels privilegis de Teseu Valentí. Així mateix, a partir d’aquest moment, l’obra de Moll constitueix l’única font impresa que facilitarà el coneixement ampli del dret del regne (iura propia).

A Menorca no es va publicar cap recull dels seus privilegis i franqueses. A Eivissa es va publicar en 1751 el text de les ordenances formades pel governador Juan de Bayarte Calasanz i Avalos el 1686[46].

Fos com fos, a partir de la segona meitat del segle XVII, es parla del Ius Civile o dret romà com el dret propi de Mallorca, sense menció al dret canònic, arribant-se, a partir del Decret de Nova Planta, a la identificació del dret romà amb el dret propi de Mallorca[47].
Com a conclusió a aquesta època, podem dir que, fins a l’època moderna (1492): «la indefinició del sistema jurídic havia funcionat perfectament als interessos del regne. El cos fecund de disposicions reials permetia als juristes insulars descobrir algun text sobre el qual basar les seves pretensions en cada cas. Quan la Monarquia comença a mostrar una decidida voluntat de minar les traves jurídiques que s’oposaven a les seves reformes, es va sentir la necessitat d’aclarir el sistema de fonts, fixar-les de forma precisa i aconseguir la seva confirmació»[48].

 

3. EL DRET CIVIL A LES ILLES BALEARS FINS A LA CODIFICACIÓ CIVIL CASTELLANA

Des de 1469 a 1707 a Espanya hi va haver una unitat monàrquica amb una pluralitat de regnes (de Castella i Lleó, Aragó, València, Mallorca, Navarra, Principat de Catalunya i el senyoriu de Biscaia); cadascun d’ell amb les seves peculiaritats i els seus propis ordenaments jurídics.

La unificació política va començar amb la dinastia borbònica que va imposar el centralisme a l’estil francès contra la tradició hispànica.

Per tant, la vella constitució política pactista -quebrada per via de fet des de l’època dels Àustries, però encara viva en la mentalitat del regne- va ser substituïda per la nova concepció absolutista del poder que identificava plenament la sobirania amb la voluntat del monarca la qual cosa va suposar una alteració profunda del sistema de creació del dret[49].

 

3.1. LA NOVA PLANTA JURÍDICA (A PARTIR DE 1715)

Per motiu de la successió de Carles II d’Àustria es va iniciar la guerra de successió entre Felip d’Anjou (Felip V de Borbó), nét de Lluís XIV de França, successor anomenat per Carlos II; i l’arxiduc Carles III d’Àustria, fill de l’emperador, que es creia amb drets a la corona, per ser de la casa d’Àustria. Les regions van prendre partit per un dels dos candidats a successors a la Corona espanyola[50].

Amb la victòria de Felip V, la monarquia borbònica va implantar, per primer cop, una unitat política de la nació espanyola, que va incidir en els ordenaments jurídics existents.
Així, amb el Decret de 29 de juny de 1707, Felip V uniformà les lleis, els usos, els costums i els tribunals en tot el Regne, governat-ho amb les lleis de Castella, com a lleis declarades universals.

Per a Mallorca, el Decret de Nova Planta de 28 de novembre de 1715 va restablir el dret civil propi, però van quedar suprimides les institucions polítiques i, per tant, la producció de normes pròpies pel que el dret civil propi va quedar fossilitzat.

L’illa de Menorca va estar sota dominació anglesa, des del 1713 (Tractat d’Utrecht) fins a 1756, conservant, però, els seus furs i privilegis eclesiàstics i civils[51]. Des de 1756 fins a 1763, Menorca va estar sota dominació francesa, sent pacífica l’afirmació que la Carta Reial, donada a Versalles en 1757, va confirmar en el seu article 1 la continuïtat de les lleis, costums, estils i usos de Menorca[52]. Des de 1763 a 1802, Menorca va estar de nou sota dominació anglesa (exceptuant entre 1782 i 1798 que va ser reconquerida per Espanya) i també és pacífica l’afirmació que van seguir vigents els furs civils menorquins.

En definitiva, durant aquesta època, es va respectar la mateixa prelació de fonts que sota el regnat d’Espanya i la dominació aragonesa (en primer lloc, la Carta-pobla, els privilegis, etc., i, en segon lloc, el Dret romà justinianeu).

L’any 1802 amb la pau d’Amiens, Menorca va tornar definitivament a Espanya. Després d’aquesta recuperació definitiva de Menorca, es van seguir observant les institucions civils de forma consuetudinària.

 

3.2. EL SISTEMA DE FONTS DES DEL DECRET DE NOVA PLANTA DE 1715 FINS AL COMENÇAMENT DE LA CODIFICACIÓ LIBERAL

El document bàsic d’aquesta reforma és el Decret de Nova Planta de 28 de novembre de 1715 (publicat per la reial cèdula de 16 de març de 1716).

Fins llavors, el govern general de l’illa havia estat, d’una banda, en mans del Virrei i de l’Audiència, representants del rei i, d’altra, dels Jurats i del Gran i General Consell, representants del poble. A partir d’ara, estaria al capdavant del govern l’Audiència presidida pel Comandant General i formada pel regent, cinc ministres i un fiscal. Els jurats van quedar limitats a la ciutat i el Gran i General Consell va ser suprimit. A les causes civils, l’apel·lació o segona instància es farà davant del Consell de Castella.

Per tot això, s’afirma que el Decret de Nova Planta va suposar la desintegració del sistema polític i normatiu del regne de Mallorca[53]. Les seves institucions representatives van desaparèixer definitivament en 1718.

No obstant això, el dret de Mallorca no es va extingir plenament a partir del Decret, ni tampoc hi va haver una voluntat decidida en aquest sentit. Es va conservar dret propi en matèria penal, processal i mercantil però es va anar fossilitzant[54].

Això significa que el Decret de Nova Planta tampoc no va derogar la vigència del dret civil propi de Mallorca. El manteniment del dret comú romà-canònic com a dret supletori va ser reconegut pel propi monarca al 1736, la qual cosa servirà eficaçment a la conservació del patrimoni jurídic[55]. Però amb el Decret de Nova Planta i les disposicions que es van dictar per tal d’explicar el contingut del mateix es va produir la desaparició de les bases de l’organització política mallorquina i, amb elles, la capacitat legislativa. Els monarques de la casa de Borbó van dictar normalment legislació de caràcter comú per a tota Espanya, a través de les anomenades lleis generals del Regne.

A partir del Decret de Nova Planta i fins a l’entrada en vigor del Codi civil en 1889, l’ordre de prelació de fonts a Mallorca -confirmat per la Reial Cèdula de Felip V de 31 d’agost de 1736- en matèria civil serà:

• El Decret de Nova Planta i el dret reial d’aplicació general després de la unió de les Corones d’Aragó i Castella i les lleis dictades després del decret de Felip.
• Subsidiàriament, el Dret propi de Mallorca. Pel fet d’excloure el Decret la possibilitat de desenvolupar el dret civil propi legislativament, el desenvolupament del mateix va ser consuetudinari.

Per tant, coexistirà els Dret civil propi (anomenat foral), juntament amb el Dret de Castella i Les Partides (Dret reial castellà) que s’anomenaran ara el dret comú.

Ara bé, tot i la subsistència consuetudinària del dret civil propi, la proliferació de lleis generals del Regne durant els segles XVIII[56] i XIX van anar desarticulant el dret foral derogant-lo o fent-lo inaplicable en moltíssims aspectes. A això s’uneix la transformació que va patir la naturalesa del dret foral, en la pràctica dels tribunals, per les confusions de la doctrina, durant el segle XIX.

A Eivissa, hi ha un fet molt destacable que dona llum sobre el fenomen de l’aproximació cada vegada més cap al Dret civil català, que és la important rellevància que van tenir alguns juristes no eivissencs, en concret notaris[57].

 

4. LA CODIFICACIÓ CIVIL A ESPANYA

En realitat, fou l’època constitucional la que imposa l’unitarisme i converteix el «regne de Mallorca i les illes adjacents» en una simple província. Diu Planas[58] que, amb anterioritat a la Revolució Liberal, el Dret de Mallorca, especialment el privat, havia romàs pràcticament incòlume. No obstant això, les institucions del regne no havien estat capaces de donar-li una adequada formulació, que facilités el seu coneixement i evités la seva decadència.

L’ideal codificador es concreta en l’art. 258 de la Constitució de 1812 de les Corts de Cadis que ordena la conveniència[59] d’un Codi civil uniformitzador per a tota la Monarquia. La mateixa idea es va repetir en les successives constitucions anteriors al Codi civil espanyol de 1889.

Pel Reial Decret de 19 d’agost de 1843, es va crear la Comissió General de Codificació perquè redactés un projecte de Codi civil (serà el de 1851) que és l’antecedent al Codi Civil de 1889. Aquest projecte derogava els drets forals i va entrar en conflicte amb les regions forals[60]  quedant paralitzat.

A la segona meitat del segle XIX es va revifar el regionalisme inspirat, des del punt de vista polític-jurídic, en les idees del jurista alemany Savigny sobre «l’esperit del poble» i de l’Escola Històrica que era anticodificadora. D’aquesta època, ens dona notícia Planas[61] de la constitució d’una Acadèmia de Jurisprudència en el si de l’entitat cultural Ateneu Balear que, en sessió de 26 d’octubre de 1867, va manifestar el seu objectiu de formar una compilació de Dret foral només amb la finalitat de «la conservació d’unes poques institucions d’especial arrelament, mitjançant la seva inclusió en el Codi general».

No es té constància que es desenvolupés cap tipus de treball.

 

4.1. INCIDÈNCIES EN EL PROCÉS CODIFICADOR CASTELLÀ: LA MEMÒRIA I L’APENDIX AL CODI CIVIL

 El Decret de 2 de febrer de 1880 (Gaceta de Madrid de 7 de febrer de 1880, núm. 58, pàg. 542) va encomanar a la Comissió General de Codificació espanyola la redacció d’un Codi civil general, sobre les bases del Projecte de Codi Civil de 1851 i va disposar (per Reial Decret de 16 de febrer de 1880) la incorporació a la Comissió d’un lletrat foralista, per cada territori foral existent.

Ripoll i Palou, com a vocal de la Comissió General de Codificació, va realitzar la «Memòria sobre les Institucions del Dret civil de Balears» de 28 de desembre de 1880, que es va elevar (en 30 d’abril de 1881) al ministre de Gràcia i Justícia, amb una Exposició sobre Dret civil de Mallorca de la Comissió general d’estudi del Dret civil de Mallorca (nomenada el dia 10 de maig de 1880) de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Palma.
La Memòria tracta de justificar les institucions que s’han de conservar com a excepció al Codi civil general per a tot Espanya amb la finalitat que tot el dret civil balear quedés condensat en les excepcions que s’havien de mantenir i, com a tals, incloure en el Codi civil espanyol. La Memòria no fa distinció entre Illes.

La mateixa servirà de base per a la futura redacció de l’apèndix de Balears al Codi civil[62] ja que el Dret foral declarat subsistent «per ara», al Cc, hauria de recollir-se en un apèndix que s’incorporaria al Codi civil.

Per això, respecte d’Eivissa, Víctor Navarro, en 1897 diu que «si s’arriba a formar l’apèndix foral per a Balears, i es fa extensiu a Eivissa, se li vindrà a imposar a aquesta illa un dret completament nou i estrany per a ella».

Pels reials decrets de 17 i de 24 d’abril de 1889 es va cridar a constituir les comissions[63] que redactaran els apèndixs de cada territori amb dret civil propi. El Projecte d’Apèndix balear es va finalitzar el 20 de febrer de 1903 però mai no es va aprovar.

 

4.2. UNA MIRADA DES DE LES ILLES BALEARS A LA «QUESTIÓ FORAL» DE LA CODIFICACIÓN CIVIL CASTELLANA

Amb el nom de «qüestió foral» durant la codificació civil espanyola (per castellana) es fa referència al plantejament de la subsistència dels drets civils espanyols, no castellans, al marge del codi que s’estava elaborant.

La qüestió «foral» es veu solucionada, provisionalment, pels arts. 5, 6 i 7 de la Llei de Bases de 11 de maig de 1888.

Prèviament, s’havia rebutjat la base 17 del Projecte de llei de bases de 22 d’octubre de 1881, que deia que «la publicación del Código civil quedarán derogados los Códigos romanos y las Decretales en las provincias donde hoy se aplican como derecho supletorio». I també el projecte de llei de bases de 7 de gener de 1885, que, en l’art. 5, deia: «En las provincias y territorios en que subsiste Derecho foral seguirán por ahora en vigor las leyes, fueros y disposiciones legales, usos, costumbres y doctrina que en la actualidad constituyen excepción del derecho común de Castilla, de suerte que no sufra alteración su actual régimen jurídico por la publicación del Código, teniendo éste tan sólo el carácter de derecho supletorio[64] en aquellas cuestiones que no sean aplicables el Derecho romano y el canónico».

L’article 5[65] de la Llei de bases d’11 de maig de 1888 es plasma en l’art. 12[66] del Cc i l’art. 7 de la Llei de bases en l’art. 13[67] Cc. Així mateix l’art. 6 i part de l’art. 7[68] de la Llei de bases de 1888 fixen el procediment a seguir per tal de recollir «las instituciones forales que conviene conservar en cada una de las provincias o territorios donde hoy existen», «en varios proyectos de ley, los apéndices del Código Civil, en los que se contengan», tot això «previo informe de las Diputaciones provinciales y de los Colegios de Abogados, y oyendo a la Comisión general de Codificación».

Observem que, en els territoris forals, el Cc espanyol es va començar a aplicar de manera directa (art. 12,1 Cc), en algunes matèries, per ser obligatori en tot el Regne. En la resta de matèries, el Codi civil espanyol va declarar la plena subsistència dels drets forals, incloent la vigència dels seus drets supletoris propis (per exemple, el Ius commune), sent el Cc espanyol el dret supletori en segon lloc, a falta de supletori propi ( art. 12,2 Cc).

No obstant això, les Illes Balears[69] i Aragó van quedar en una altre situació, per l’art. 13 Cc. En definitiva, per a les Illes Balears, l’art. 13 (originari) del Codi civil dona a entendre que es conserven només aquelles de les seves disposicions forals o consuetudinàries vigents que s’oposin al Dret comú codificat, desapareixent els antics drets supletoris.

D’aquest procés observem que es va produir una desconnexió entre els arts. 5, 6 i 7 de la Llei de bases de 1888 i els corresponents arts. 12 i 13 Cc (originaris).

L’art. 7 de la Llei de Bases quan deia «no obstant el que disposa l’article anterior» es referia a l’art. 6 de la Llei de Bases, mentre que l’art. 13 Cc amb el «no obstant el que disposa l’article anterior» s’està referint a l’art. 12 Cc que respon a l’art. 5 de la Llei de Bases i no a l’art. 6, que seria «l’article anterior» de què parla l’art. 7 de la Llei de Bases. Així, el «no obstant, el que disposa l’article anterior» de l’art. 13 Cc exceptua, a les Illes Balears, la previsió feta per l’art. 12.2 Cc amb relació a tots els territoris forals: «sense que pateixi alteració seu actual règim jurídic, escrit o consuetudinari, per la publicació d’aquest Codi, que regirà tan sols com a dret supletori en defecte del que ho sigui en cadascuna d’aquelles per les seves lleis especials».

L’origen d’aquesta redacció de l’art. 7 de la Llei de Bases de 1888 està en l’esmena[70] presentada pels diputats aragonesos (per tots Joaquín Gil Berges) el 17 de juny de 1885. La intenció[71] dels diputats aragonesos era, en primer lloc, que no s’apliqués a Aragó l’art . 5 de la Llei de Bases o sigui l’art. 12 Cc de 1889[72]: «se pretendía que las relaciones entre el Código civil y el Derecho aragonés se rigieran exclusivamente por el art. 13 Cc. y no por el art. 12 Cc. Tal y como señalaba la doctrina aragonesa de la época, “ninguna de las prescripciones de todos los restantes artículos de dicho cuerpo legal son aplicables en Aragón si se oponen a su Derecho foral y consuetudinario vigente. Es decir que ni los artículos del título preliminar ni, por tanto, su art. 12, rigen en Aragón si en algo contrarían las disposiciones vigentes de nuestro Derecho”. Con ello, lo que se pretendía fundamentalmente es que se mantuviera vigente el sistema de fuentes aragonés que admitía la costumbre contra ley, y evidentemente ese fue el objetivo de los diputados aragoneses al introducir el art. 7º de la ley de bases».

Els diputats aragonesos tampoc no volien[73] que s’apliqués a Aragó el paràgraf segon de l’originari art. 12 Cc «pues de acuerdo con lo previsto en el art. 5º del proyecto de ley de bases podría entenderse que en Aragón el supletorio de primer grado sería también el Derecho romano y el canónico. Supletoriedad que se quería evitar porque históricamente no se había recurrido nunca a ningún Cuerpo supletorio foráneo, y porque desde el siglo XVIII, cuando Aragón perdió su capacidad legislativa, se había aceptado como Derecho supletorio al Derecho de Castilla».

Les Illes Balears van quedar en la mateixa situació que Aragó perquè quan es va debatre l’esmena aragonesa, el diputat mallorquí Antoni Maura i Montaner va ser partidari d’incloure a les Illes Balears en el règim proposat per Aragó per separar-se de la «tendència extrema» defensada per Duran i Bas en matèria de conservació de drets forals i així «marcar una tendència diferent dels catalans»[74].

En sessió de 27 de juny de 1885 es va exposar al Col·legi d’Advocats de Palma la consulta per part de Maura i Montaner sobre com procedir en aquest punt aprovant-se per majoria el adherir-se a la postura d’Aragó.

Val la pena ressaltar[75], com a justificació de la postura de Maura i Montaner, que el 1885 la referència als drets supletoris dels territoris forals es feia amb els termes del «dret romà i el dret canònic» i no va ser així la dicció definitiva: «el Código, que regirá tan sólo como supletorio en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas por sus leyes especiales».

Conta Planas[76] que: «en el debate que tuvo lugar en el Colegio de Abogados en 1885 quedó claro que se consideraba que la renuncia al derecho romano se circunscribía a aquellas normas que, aunque no fuesen contrarias a las del derecho consuetudinario y escrito propio de Mallorca, no estaban arraigadas en sus costumbres. (…) muchos de ellos consideraban que la vigencia de la integridad del derecho romano como supletorio constituiría una novedad». Por tanto, se había admitido[77] la aplicación del Ius Commune como propio, «puesto que podía decirse que el único Derecho aplicable a las instituciones mallorquinas era el común [que era el derecho de Castilla]»[78].

Quan es va retre comptes del Codi civil, les Corts van mostrar la seva disconformitat en molts punts de l’articulat entenent que no s’havien respectat les bases. Per això, es va haver de prorrogar l’entrada en vigor, pel Reial Decret de 11 de febrer de 1889, fins al dia 1 de maig de 1889.

En aquest temps, la Diputació Provincial de Balears va reaccionar a la inclusió de les Illes Balears en l’art. 13 Cc de manera que es va traslladar al Ministeri de Gràcia i Justícia el dia 1 de maig de 1889 una sol·licitud perquè les Illes Balears fossin incloses en l’art. 12,2 Cc, petició que no va ser acceptada. Per això, es va produir el resultat que la Diputació Provincial pretenia evitar: «A partir de entonces existió inseguridad jurídica, ya que sólo por vía jurisprudencial se pudo determinar cuáles eran “sus disposiciones forales y consutudinarias actualmente vigentes”»[79].

Paradoxalment fou una altra interpretació[80] de l’art. 13 Cc la qual va aportar la solució definitiva a la distinció entre regions forals: «una abusiva interpretación doctrinal y jurisprudencial de los art. 12 y 13 Cc llevó a negar que pudiera haber otro orden de prelación de fuentes en toda España que no fuera el señalado en art. 6º Cc. En consecuencia, las relaciones entre el Código civil y los llamados Derecho forales, incluidos Aragón y Baleares, se gobernaron por lo dispuesto en el art. 12 Cc. Para Baleares, le propició la posibilidad de defender la supletoriedad del Derecho romano».

En conclusió, sabem que, en puritat, no hi havia dret supletori propi a les Illes Balears ja que el dret romà vulgar, el Ius Commune, que, des del segle XIII s’havia considerat dret supletori, havia arrelat profundament en els costums, cosa que havia suposat que el dret supletori s’apliqués gairebé sempre, convertint-se en el principal ordenador de la realitat jurídica de les illes, donada l’absoluta manca de normes civils en el dret autòcton balear.

Així el dret principal era aquell conjunt d’institucions d’origen consuetudinari que s’havien anat perfilant des de la Conquesta de les illes –ius municipale o iura propia– la insuficiència del qual es suplia amb la vigència del dret romà justinianeu. Per això, el Ius Commune vindrà a constituir el Dret propi de Mallorca, per aplicació en la pràctica, encara que sigui dubtós el seu reconeixement oficial[81]. Per aquesta manca de reconeixement oficial se seguia parlant[82] del dret romà com a supletori[83] quan, en la pràctica, era l’únic dret propi de Mallorca.

Prova d’això, hem de fer esment del Projecte d’apèndix de 1949 ja que, en relació amb el tema de l’aplicació del dret civil propi, és d’especial interès perquè en el seu títol preliminar fa referència a les fonts del dret civil balear i l’art. 2 distingeix les institucions legals de les consuetudinàries. Les institucions legals (que l’apèndix qualifica també d’especialitats i singularitats forals) es regeixen, en primer lloc, pels preceptes de l’apèndix i, supletòriament, pel dret romà o foral escrit, el que significa que l’apèndix manté el dret romà com dret supletori. Així mateix, en defecte de regulació de l’apèndix, quan es tracti d’institucions consuetudinàries, s’atendrà als usos i al costum. Per tant, tant el dret romà o foral escrit, com les usos i costums, són font de dret supletori de l’apèndix en totes les matèries regulades en ell.

Quan es va proposar aquesta redacció, i especialment els termes (de l’art. 2 del Projecte d’apèndix de 1949) «sent per tant obligada l’observança d’aquestes lleis i costums com a font de dret supletori», l’art. 13 Cc (originari) aplicava el Cc espanyol, excepte que els principis propis del dret civil balear fossin contraris a l’aplicació del Cc espanyol; de manera que, l’entrada del dret supletori propi, desplaçant el Cc, es produïa només en aquelles matèries «recollides o esmentades» a l’apèndix, per la qual cosa aquests termes eren respectuosos amb l’art. 13 Cc («en el que no s’oposi a aquelles de les seves disposicions forals o consuetudinàries que actualment estiguin vigents»).

 

4.3. LA PRELACIÓ DE FONTS EN MATERIA CIVIL

Publicat el Cc espanyol (arts. 12 i 13 Cc), la prelació de fonts en matèria civil serà:

1)     Les lleis generals estatals posteriors al Codi civil.

2)     El títol preliminar i el títol IV del llibre I del Codi civil, aplicables en tot el Regne (art. 12,1 Cc).

3)     Les disposicions que, com a generals, van ser vigents a tota Espanya subsistents a l’entrada en vigor del Cc i els preceptes del Codi civil o de qualsevol altre cos legal que les hagin substituïdes.

4)     Les disposicions escrites o consuetudinàries de l’antic Dret propi de Mallorca que «s’oposen» o siguin irreductibles al dret comú del Codi civil.

5)     El Codi civil, com Dret “propi” de Balears, en el que no s’oposi al seu antic Dret.

La qüestió problemàtica d’aquest elenc de fonts estarà, abans de res, en establir si regeixen amb preferència al Dret civil propi, des de 1889 fins a la Compilació de 1961, les «lleis generals posteriors al Decret de Nova Planta i no derogades pel Codi Civil» i «les normes del Codi Civil que van derogar lleis generals posteriors al Decret de Nova Planta incorporant-les al mateix».

La creença que regien amb preferència al dret propi balear les normes del Codi Civil que van derogar lleis generals posteriors al Decret de Nova Planta incorporant-les al mateix la va mantenir el Tribunal Suprem i va constituir, a partir de la dècada dels noranta del segle XIX i fins la Segona República (1931), un dels instruments més freqüents utilitzats per anar escapçant el Dret civil propi. No obstant això, és també recolzada la interpretació que, un cop publicat el Codi civil, van reviure les disposicions forals derogades per lleis generals, des de la promulgació del Decret de Nova Planta fins a l’entrada en vigor del Codi.

 

4.4. EL SIGNIFICAT DE LA SUPLETORIETAT DEL CODI CIVIL ESPANYOL (1889-1961)

En aquesta qüestió ens interessa partir de la idea recordada per Planas[84] que: «La pervivencia de los derechos supletorios de los territorios forales, tal y como fue defendida por Silvela en el debate parlamentario, en el fondo suponía su conservación no con un carácter integrador, sino como elementos del sistema jurídico que conformaban un todo orgánico con las disposiciones positivas autóctonas. La supletoriedad de segundo grado a favor del Código Civil sólo tenía sentido porque los derechos romano y canónico, como afirmaba Silvela, no merecían verdaderamente el nombre de supletorios. Y de acuerdo con esta interpretación, no tenía por qué existir una excesiva diferencia ente el papel que jugaba el derecho romano en Cataluña, donde se mantenía como supletorio, y en Baleares, donde se había renunciado a él».

Malgrat això, la interpretació correcta de la supletorietat del Codi civil espanyol a partir dels arts. 12 i 13 Cc (originari) fou la que es deriva del text legal i no la pretensió dels legisladors del moment.

Seguint a Badosa[85] poden entendre com fou interpretada la supletorietat del Cc espanyol des d’aquell moment. Així, la comunitat (el caràcter de dret comú del Cc espanyol) va ser una qualitat atribuïda «ex novo» en el Cc espanyol ja que no la tenia el dret que substituïa que era el dret civil de Castella. Qualitat de “comú” que li va ser atorgada de forma indirecta per mitjà de la supletorietat respecte dels Drets de vigència territorial limitada. Era una supletorietat segona, inútil des del punt de vista de l’aplicació efectiva; però la seva pretensió no era l’aplicació efectiva del Cc, sinó només la seva aplicabilitat a àmbits territorials on mai ho havia estat el dret de Castella, és a dir, l’expansió territorial de la seva vigència.

Continua Badosa[86] revelant-nos que la segona supletorietat del Cc espanyol significava incorporar-se a l’ordenació jeràrquica de les normes vigents en el territori foral, per tant, acceptar-la. La relació principalitat-supletorietat indica la diferència entre dos Drets pel seu origen històric, sense comunicació normativa interna, de manera que l’aplicació del segon comença on acaba la del primer, quan s’han esgotat totes les possibilitats normatives del Dret principal. La conclusió de l’autor és que hi ha una vinculació inseparable entre les idees de comunitat o vigència territorial, d’una banda, i supletorietat en general, de l’altra. En els territoris forals, el Cc espanyol va compensar vigència per aplicació, per la qual cosa va prorrogar l’extensió territorial a canvi de l’aplicació només supletòria.

 

5. EL PROCÉS COMPILADOR. LA COMPILACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE 1961

5.1. EL PROCÉS COMPILADOR

El Projecte d’Apèndix al Codi Civil espanyol per al Dret foral balear, redactat per la Comissió especial de dret foral de les Illes Balears és de 20 de febrer de 1903[87].
En 15 de setembre de 1916, hi va haver un vot particular de Manuel Guasp i José Socías, a l’esmentat projecte d’Apèndix on s’exposava la conveniència de renunciar a mantenir un dret civil propi arcaic enfront de la modernitat que suposava aplicar a tot el Cc, en plena expansió del moviment codificador a Europa.

Al 1920, el Col·legi d’Advocats de Palma de Mallorca va aprovar el Projecte d’Apèndix i, en 2 de juny de 1921, va emetre l’informe sobre el Projecte d’Apèndix on sosté la vigència del dret romà justinianeu com a dret propi.

El text articulat de Projecte d’Apèndix al Codi Civil (aprovat per la Junta General del Col·legi d’Advocats el 7 de setembre de 1920) va ser adoptat per la Diputació Provincial en sessió de 5 de maig de 1924, però no va arribar a ser apèndix ja que, a partir del Congrés Nacional de dret civil de Saragossa (del 3 al 9 d’octubre de 1946), es passa del sistema de recollir el dret foral en apèndixs al sistema de compilacions.

El Decret de 23 de maig de 1947 recull les conclusions del Congrés Nacional de Dret civil celebrat a Saragossa) i estableix el nomenament dels juristes de cada regió que han de formar part de les comissions especialitzades i les bases per  tal d’elaborar els avantprojectes de compilació de les institucions històriques, tenint en compte la seva vigència i aplicabilitat en relació amb les necessitats i exigències del moment; i els autoritza a elaborar-les prenent per base els anteriors projectes d’apèndix.

En virtut de l’Ordre de 24 de juny de 1947, es constitueixen aquestes comissions. La Comissió de Juristes que havia de redactar la Compilació de Balears va ser nomenada, finalment, per Ordre de 10 de febrer de a 1948[88]. A la Comissió no hi havia representants d’Eivissa[89].

El Projecte de Compilació es va aprovar el dia 23 de febrer de 1949 però no va arribar a ser Compilació.

El 23 de febrer de 1953 el president de la Comissió General de Codificació rep una carta de la Subsecretaria de Justícia on es diu que els avantprojectes de les Compilacions podran prendre per base els Projectes de Apèndixs.

El 5 de desembre de 1958 es va constitueix la Secció Especial[90] per a la Compilació del Dret civil de Balears. La Secció especial va iniciar els seus treballs i, tot i que es va prendre com a base el Projecte d’Apèndix de 1949, van variar totalment la sistemàtica i estructura d’aquest.

El canvi en l’estructura de la Compilació balear de 1961 s’inicia amb la postura de la Comissió de Juristes d’Eivissa (Acta de la sessió celebrada a Eivissa, el 14 de març de 1960) que posa en paraules un element jurídicament invisible fins llavors: «La circunstancia de que la Isla de Mallorca sea, de las que integran el archipiélago balear, la más extensa, poblada e importante, motiva sin duda el error muy extendido de hacer pasar como sinónimo lo balear y lo mallorquín, con olvido de que cada una de ellas tiene sus propias características y peculiaridades que no cabe desconocer y que no pueden borrar el hecho de que el archipiélago constituya una unidad política y administrativa. Esta confusión, que se manifiesta en todos los ordenes, se pone singularmente de relieve, y sin duda con más peligro, en el campo jurídico, en el que las expresiones Derecho balear o de las Islas Baleares y Derecho de Mallorca se han tomado siempre como equivalentes, no sólo por la doctrina científica sino también en la literatura jurisprudencial y en las disposiciones legales».

Aquesta Comissió va elaborar un apèndix al Codi Civil per a Eivissa i Formentera. Per això, en l’Informe que el 14 de març de 1960 va elevar a la Comissió General de Codificació, reivindica les peculiaritats pròpies del seu dret.

La proposta de la Comissió d’Eivissa per incorporar les seves institucions en l’apèndix és triple: «1) Procedir a una nova redacció del seu text, estructurant-hi el dret civil vigent a totes les illes Balears, incorporant per a això a la Comissió provincial representants de Menorca i del grup de les Pitiüses (Eivissa i Formentera). 2) Mantenir dit projecte d’Apèndix, eliminant d’ell els insuficients preceptes que dedica al dret d’aquesta illa, com apèndix de Dret civil vigent a l’illa de Mallorca, deixant per a més endavant i donant amb això més temps per a un detingut estudi, la formació d’un projecte d’Apèndix de Dret civil aplicable a les illes menors de l’arxipèlag balear. 3) Seguir el mateix criteri de mantenir aquest projecte d’Apèndix, addicionant-li una sèrie de preceptes que determinin quins articles del mateix són d’aplicació a aquest territori, quins no i afegir-ne d’altres on es recullin institucions o peculiaritats no regulades en el mateix».

La decisió final[91]  va ser replantejar el treball de la Comissió, optant per dividir la Compilació en 2 Llibres, un per Mallorca i Menorca i un altre per Eivissa i Formentera[92].

Finalment, el Projecte elevat al Consell de Ministres el 12 d’agost de 1960 es va estructurar en tres llibres: el 1r per a Mallorca, el 2n per a Menorca i el 3r per a Eivissa i Formentera.
El 12 d’agost de 1960, el ministre de Justícia va elevar al Consell de Ministres el projecte que acabarà sent la Compilació del Dret civil especial de les Illes Balears de 1961.

De tota manera, la divisió en llibres per illes, arribés com arribés, sembla que no seria més que una conseqüència històrica[93].

Com a tancament a aquest llarg procés, reproduïm la següent opinió de Planas[94]: «El moviment codificador va néixer amb la intenció de lliurar el dret a la llei. En aquest sentit, en els territoris forals, la tardança en la formació de compilacions va suposar un fracàs, ja que durant molts decennis no va ser la llei la principal font dels sistemes jurídics civils ».

 

5.1. LA LLEI 5/1961, DE 19 D’ABRIL, SOBRE LA COMPILACIÓ DE DRET CIVIL ESPECIAL DE LES ILLES BALEARS

La Compilació de 1961 és una llei estatal, per tant forma part d’un únic ordenament, de manera que, a partir d’aquest moment, la relació entre la compilacions i el Codi civil espanyol s’estableix com una relació entre normes d’igual rang, emanades d’un únic legislador, basada en els principis de jerarquia i posterioritat. Així, a partir d’ara, les relacions entre els drets forals i el Cc espanyol vindran donades per allò que les Compilacions s’estableixin i no pels originaris art. 12 i 13 Cc que, sent llei anterior i d’igual rang, queden superats per les disposicions de les compilacions.

La subsistència o no del dret supletori propi a partir de la redacció de l’art. 13 Cc (originari) té poca rellevància quan és la Compilació de Dret civil especial balear de 1961 qui, en la DF segona, afirma que el seu únic dret supletori serà, a partir d’ara, els preceptes del Codi Civil que no s’hi oposin i les fonts jurídiques d’aplicació general.

 

5.1.1. En particular, el qualificatiu de dret «especial»

Amb la Compilació de 1961, el dret contingut en ella deixa de ser excepcional[95] perquè ja no es tracta d’una sèrie de normes o disposicions (o institucions) sense unitat interna, destinades només a preveure casos aïllats (en el sentit que ja no es tracta de les excepcionals institucions que han de conservar-se en contra del Cc); sinó que la Compilació es presenta com un sistema de dret civil amb fonts pròpies i principis generals per autointegrar les seves normes. L’especialitat no és intrínseca al dret civil (doncs seria un dret excepcional), sinó que l’especialitat és territorial: un àmbit limitat de vigència dins d’un altre més ampli[96].

Per tant, el dret especial (la Compilació) té aplicació preferent sobre el dret comú (Cc espanyol)[97] i el dret comú té caràcter supletori o complementari respecte del dret especial[98].

Així mateix, el dret especial no té força expansiva ni es pot aplicar per analogia. Però aquesta conseqüència no es podrà predicar de la Compilació de 1961. Primer, perquè si el Cc espanyol no es pot aplicar quan resulti contrari a la Compilació, tot i trobar-nos davant d’un cas de falta de precepte, és perquè la Compilació té uns principis generals amb força expansiva i, mitjançant ells, s’han de resoldre les llacunes de llei[99]. La Compilació s’insereix en un sistema jurídic que correspon a principis generals diferents als del Codi civil espanyol i, per tant, en relació amb les matèries regulades en la Compilació, el Cc espanyol no pot ser dret comú.

I segon, perquè després de la reforma del títol preliminar del Cc espanyol al 1974, la Compilació es converteix, sens dubte, en un cos de Dret civil comú com a norma directament aplicable i amb capacitat d’autointegració, el que relega el Codi civil subsidiari, en defecte de norma compilada ja que el Cc és simplement una norma amb rang de llei, igual que la Compilació.

 

5.1.2. Finalment, un incís sobre l’estructura de la Compilació balear de 1961

Conseqüència de la divisió de la Compilació de 1961 en tres llibres, per Illes, es va començar a plantejar si el dret civil a les Illes balears és o no un únic dret, almenys formalment, i, per tant, si es pot o no parlar d’unitat en el Dret civil balear.

Per salvar aquesta problemàtica, ja aclaria l’exposició de motius de la Compilació que «aquesta diversitat de règims no ha d’afectar la unitat formal de la Compilació balear, en la qual, sense trencament de la seva estructura unitària i sistemàtica, s’ha assenyalat l’àmbit d’aplicació territorial dels seus preceptes».

 

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA

ALONSO MARTÍNEZ, M. El Código civil en sus relaciones con las legislaciones forales. Madrid: Editorial Plus Ultra, 1948 (p. 469 i 470).

BALLESTER PONS, P. «Las instituciones forales de Menorca». Revista de Menorca, tom VII (1888-99), pp. 113-148; «La sucesión ab-intestado en Baleares». Revista de Menorca, tom XIV (1919), pp. 181-185; «El Apéndice de Baleares». Revista General de Legislación y Jurisprudencia, tom 146 (1925), pp. 67-90.

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. Història de les Illes Balears. Mallorca: Editorial Moll, 1998. (Els treballs i els dies 44).

CERDÁ GIMENO, J. «La revisión del Derecho civil especial de Ibiza y Formentera». Anuario de Derecho Civil (1973), pp. 849-891.

CLAR GARAU, R. «La Compilación del Derecho Civil Especial de Baleares». Estudios de Derecho Privado. Madrid: Editorial Revista de Derecho Privado, 1962; «Título Preliminar. Artículos 1 y 2», a ALBALADEJO, M. (dir.). Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales. Tom XXXI. Vol. 1r. Madrid: Edersa, 1980.

Coll Font, M. Carme. El llibre manual de Pere Romeu, notari públic de Mallorca (1239-1243). Tesi doctoral UIB, 2012 (inèdita).

COSTA RAMÓN, J. «Derecho Foral ibicenco. I. La costumbre foral ibicenca». Eivissa, 1a època, núm. 20 (1946), pp. 323-325; «Derecho Foral ibicenco. II. El derecho de habitación en la costumbre foral». Eivissa, 1a època, núm. 21 (1946), pp. 343-344; «Derecho Foral ibicenco. III. Servidumbres». Eivissa, 1a època, núm. 22 (1946), pp. 359-360; «Derecho Foral ibicenco. IV. Donaciones». Eivissa, 1a època, núm. 22 (1946), pp. 360; «Derecho Foral ibicenco. V. De las sucesiones». Eivissa, 1a època, núm. 25 (1947), pp. 427-429; Derecho Foral ibicenco. 1950; «Derecho foral ibicenco». Eivissa, Revista del Instituto de Estudios ibicencos, núm. 5, 2a època (1958), pp. 19-58.

DIVERSOS AUTORS. Legislación foral de España. Derecho civil vigente en Mallorca. Pròleg de d. Antonio Macena. Madrid: Pedro Nuñez, 1888.

FAJARNES TUR, E. «Noticias. Derecho consuetudinario de Ibiza». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, núm. 240, tom VIII (1900), p. 264.

HERNÁNDEZ-CANUT Y ESCRIVÁ, J. «La Compilación del Derecho civil especial de Baleares». Anuario de Derecho Civil (1961), pp. 659-690.

JAUME I. Crònica o Llibre dels Feits. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Edicions 62, 1982.

LLABRÉS, G. «Fuentes del Derecho en Mallorca». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, tom XVII, núm. 458 (1918), p. 177; tom XIX (1922-1923); tom XXI (1926-1927).

LLODRÀ GRIMALT, F. «El sistema de fonts del Dret civil balear (1990-2006). Estudi amb motiu del Projecte de reforma del títol preliminar de la compilació balear». Revista catalana de Dret privat, 2007; «La Compilació de 1961». A: MASOT; FERRER; SEGURA (coord.). El dret viscut, 2011; «La naturaleza jurídica de la sociedad rural menorquina», Estudis Balearics, 2000-2001; «Notas para la regulación del derecho de servidumbre de paso en Mallorca». Boletín de la Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Islas Baleares, VIII, 2006; Sobre la sucesión intestada en Mallorca. Palma: UIB, 1999.

MACABICH i LLOBET, Isidor. Eivissa. Les seves institucions històriques. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1964. (Episodis de la Història, 56-57); «Sobre el antiguo Reino de Mallorca». Revista del Instituto de Estudios Ibicencos, núm. 3, 2a època (1956).

MASCARÓ ALBERTI, M. «Derecho Foral en Mallorca». Boletín Sociedad Arqueológica Luliana, tom VIII, núm. 234-235-236 (1899), pp. 141-184; Derecho Foral de Mallorca. Palma: 1904; Ensayos jurídicos sobre el Derecho foral de Mallorca. Palma: Amengual y Muntaner, 1896. 

MASOT MIQUEL, M. «Compilación del Derecho Civil especial de Baleares». Temis, núm. 12 (1962), pp. 213-223.

NOGUERA ROIG, F. «Exposición de Motivos», a: ALBALADEJO, M. (dir.). Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales. Tom XXXI. Vol. 1r. Madrid: Edersa, 1980.

PASCUAL GONZÁLEZ, L. «Bosquejo histórico y estado actual de las fuentes de Derecho foral de Mallorca». Revista de Derecho Privado, tomo XVIII (1931), pp. 281-294; Derecho civil de Mallorca. Herencias y otras especialidades forales. Con inclusión del Informe, Compilación y Proyecto de Apéndice de la Comisión de Juristas de 1949. Palma: impr. Mossèn Alcover, 1951; Derecho foral de Baleares. Palma: [s.n.], [1956]; «La revisión del texto de la Compilación del Derecho Foral de Baleares». Jornada de Derecho Foral (1972). Palma: Ilustre Colegio de Abogados de Baleares, 1973.

Planas ROSSELLÓ, A. (Coord.); RAMIS BARCELÓ, R. Historia del Derecho. Síntesis histórica, textos histórico-jurídicos y materiales auxiliares, 2ª ed. revisada, Palma: UIB, 2014.

Planas ROSSELLÓ, A. La abogacía en el Reino de Mallorca (siglos XIII-XVIII). Palma: Leonard Muntaner, editor, 2003. (Refaubetx 17).; Los jurados de la Ciudad y Reino de Mallorca (1249-1718). Palma: Leonard Muntaner, editor, 2005. (Refaubetx 23).; «Acerca de la naturaleza municipal o territorial del Derecho del Reino de Mallorca», Estudis Baleàrics, 28 (1988), pp. 83-88; «El Derecho del antiguo Reino de Mallorca ante la Codificación Liberal», Anuario de Historia del Derecho español, LXXXII (2012), pp. 237-266; «El municipio de Mallorca tras la Nueva Planta borbónica», a: DEYÁ BAUZÁ, M. (Dir.), 1716: el final del sistema foral de la monarquía hispánica, Palma: Lleonard Muntaner, 2018, pp. 255-276; «La Carta de Poblament d’Eivissa i Formentera del 1236», Revista de Dret Històric Català, 14 (2015), pp. 121-147; «La costumbre en el derecho histórico de Mallorca», Cuadernos de Historia del Derecho, 22 (2015), pp. 101-116; «La recepción del Ius Commune en el Reino de Mallorca», Glossae. European Journal of Legal History, 13 (2016), pp. 561-589; «La sucesión intestada de los impúberes y la supuesta aplicación de las constituciones de Cataluña en Mallorca». Ius fugit 8-9 (2000), pp. 95-123; «Las relaciones entre Rey y Reino en un territorio sin Cortes. El caso de Mallorca», Repensando la articulación institucional de los territorios sin representación en Cortes en el Antiguo Régimen en la Monarquía Hispánica. Madrid: Marcial Pons, 2017, pp. 97-120; «Derecho de Mallorca y Derecho de Ibiza. Reflexiones en torno a dos documentos del Llibre de la Cadena (ca. 1288)», BSAL, LXX (2014), pp. 267-275; «El Derecho del reino de Mallorca: de la Nueva Planta a la unificación liberal», en ESCUDERO, J. A. (editor), Génesis territorial de España, El Justicia de Aragón, Zaragoza, 2007, pp. 507-546; «Els Stili sive ritus curiarum. Una col·lecció oficial mallorquina de Dret consuetudinari», BSAL, 72 (2016), pp. 251-263; «Estudi Històricojurídic» y «Transcripció de la compilació llatina de franqueses i privilegis», a: URGELL HERNÁNDEZ, R. (Dir.). Llibre dels Reis. Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca, Palma , J. J. de Olañeta, 2010, pp. 51-72, y pp. 163-271; «La creación notarial en el Reino de Mallorca (Ss. XIII-XVIII)», MRAMEG, 15 (2005), pp. 101-113; «La participación del reino de Mallorca en las Cortes generales de la Corona de Aragón», Ius Fugit, 10-11 (2003), pp. 763-772; «La pervivencia del Derecho mallorquín tras los Decretos de Nueva Planta», Ius Fugit, 13-14 (2004-2006), pp. 409-437; «La provisión de 13 de diciembre de 1351 reguladora del Gran i General Consell de Mallorca», MRAMEGH, 24 (2014), pp. 7-19; «Las alegaciones jurídicas y otros papeles en Derecho (Mallorca Ss. XVI-XIX)», Ius Fugit, 17 (2011-2014), pp. 105-126; «Las recopilaciones del derecho de Mallorca en la época de la dinastía privativa», Historia Iuris. Estudios dedicados al profesor Santos M. Coronas González, Oviedo, Universidad de Oviedo – KRK Ediciones, 2014, II, pp. 1291-1300; El Notariado en el Reino de Mallorca (siglos XIII-XVIII), Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2006; La Real Audiencia de Mallorca en la época de los Austrias (1571-1715), Barcelona: Publicacions de la Universitat Pompeu Fabra, 2010. 430 pp.; Legislación histórica mallorquina: Época medieval y moderna, Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial de Estado, 2018; Recopilación Del Derecho de Mallorca 1622: Por Los Doctores Pere Joan Canet, Antoni Mesquida y Jordi Zaforteza, Palma: Ilustre Colegio de Abogados de Baleares/Miquel Font, Editor, 1996.

PONS i FÀBREGUES, B. «El dret foral i l’autonomia a Mallorca». Palma: Impremta Francesc Soler, 1919.

PONS MARQUÉS, F. «Derecho Civil de Mallorca». Nueva Enciclopedia jurídica. Tom I. Barcelona: Seix, 1950, p. 282; «Una obra sobre nuestro Derecho Foral». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, tom 30.

QUADRADO, J. Mª. Privilegios y franquicias de Mallorca (cédulas, capítulos, estatutos, órdenes y pragmáticas, otorgadas por los Reyes de Mallorca, de Aragón y de España desde el siglo XIII hasta fin del XVII). Palma: Esc. Tipogràfica Provincial, 1894; Forenses y ciudadanos. Historia de las disenciones civiles de Mallorca, en el siglo XV. Palma: Tipo-litografia de Amengual y Muntaner, 1895.

RIVERA SIMÓN, M. «Modalidades de Derecho foral subsistentes en Menorca». Revista crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 318-319 (1954), pp. 886-912; núm. 320-321 (1955), pp. 39-59; i núm. 342-343 (1956), pp. 793-806; «Modalidades de Derecho foral subsistentes en Menorca». Revista de Menorca, año LI, sexta época (1955), pp. 81-196; «Precedentes históricos del Derecho foral menorquín». Revista crítica de Derecho inmobiliario, núm. 314-315 (1954), pp. 573-604.

SALVÁ RIERA, J. El derecho de familia en Mallorca: un estudio histórico-bibliográfico de la legislación mallorquina. Palma de Mallorca: Tipografia de Felipe Guasp, 1918; «Derecho de familia en Mallorca. Legislación mallorquina». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, tom XVII (1918), pp. 17,52, 68, 89, 100, 116.

SUBÍAS FELIU, G. «La Compilación del Derecho civil especial de Baleares». Revista General de Legislación y Jurisprudencia, núm. 20 (1966), pp. 619-645;

SUREDA MORERA, E. «Existencia y fuentes de la Legislación Foral de Mallorca». Revista de Derecho Privado, any I, núm. 2 (1913-1914), pp. 33-42.

VERGER GARAU, J. «Innovaciones introducidas en el Derecho civil especial de Baleares por la reciente Compilación». Revista de Derecho Notarial, núm. 35-38 (1962), pp. 265-299.

XAMENA FIOL, Pere. Història de Mallorca. Palma: Editorial Moll, 4ª edició, 2005.

Zaforteza de Corral, Luz; Mut Calafell, Manuel; Oliver Moragues, Antonio. Tratados de Notaría en el Reino de Mallorca. Facsímil del Tratado sesión de Antoni Moll de 1714. Palma: Colegios notariales de España, 1995.

[1] Formaren part de Hispania Citerior i després de Tàrraco.

[2] L’ocupació vàndala es va produir l’any 455 i les Illes van ser incloses en la província vàndala de Sardenya.

[3] Per exemple, en el sentit que no van formar part del regne visigot que si es va implantar a la Península. Des del segle VII -628- fins a inicis del X es parla dels segles foscos ja que es manca de fonts escrites i hi ha una gairebé nul·la informació arqueològica. Pel que sembla la situació de les Illes Balears va arribar a ser molt precària i es van poder haver anat despoblant. Prova d’aquest fet es diu que és el que el Bisbe de Girona, Servusdei, va demanar al papa Formós (891) i al papa Romà (897) que li confirmessin les seves possessions eclesiàstiques entre les que hi havia Mallorca i Menorca.

[4] Derecho civil de Mallorca. Herencias y otras especialidades forales, p. 13. Reproduint opinions de Mascaró, Pons i Fábregas i de Sureda.

[5] És cert que seria pacífica la idea que el sistema jurídic islàmic només va ser aplicat als membres de la comunitat de creients, «de forma que los cristianos y judíos que vivían bajo el dominio del Islam conservaron su propio derecho personal. Por ello, su influjo sobre el derecho de los reinos cristianos medievales fue prácticamente irrelevante». Planas; Ramis. Historia del Derecho. Ed. UIB, p. 23.

[6] També pensem que «en ausencia de una jerarquía de fuentes del derecho, y dada la extraordinaria parquedad de las disposiciones regias, la principal base del orden jurídico estuvo integrada por las costumbres de los repobladores, que acusaban una importante influencia del derecho romano justinianeo, cuya expansión en Cataluña, de donde procedía la mayoría de ellos, se había acelerado desde el último cuarto del siglo XII». Planas Rosselló. «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca». GLOSSAE. European Journal of Legal History 13 (2016), p. 563.

[7] «La costumbre en el derecho histórico de Mallorca». Cuadernos de Historia del Derecho, 2012, 11, p. 109. A la baixa edat mitjana, el Ius commune es considera la ratio scripta, que s’estudia com un sistema conceptual que conté principis tradicionals (s’arroga una primacia gairebé absoluta i determina la interpretació de totes les altres fonts).

[8] Ibídem, p. 104.

[9] Planas Rosselló, A. «Derecho de Eivissa y Derecho de Mallorca. Reflexiones en torno a dos documentos del Llibre de la cadena (ca. 1288)». BSAL #70, 2017, p. 272.

[10] Fins al 1629 no es va crear el càrrec d’assessor lletrat del governador. Planas, ídem.

[11] Planas. «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 572.

[12] En tot seguim a: Planas Rosselló. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa». Documents cabdals del Regne de Mallorca. Documents i compilacions legals. Parlament de les Illes Balears, 2003, p. 11.

[13] El pactisme té un clar caràcter jurídic i una base contractual. La concepció es manifesta en el jurament recíproc que té lloc en l’inici de cada regnat. Els regnícoles han de prestar jurament de fidelitat al nou monarca, el qual, com a contrapartida, ha de jurar observança dels seus privilegis i franqueses. El cos de privilegis i franqueses obtingudes pel regne a partir de la Carta de població no pot ser modificat unilateralment pel monarca. Planas. Los jurados de la Ciudad y Reino de Mallorca, p. 9.

[14] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 14-15.

[15] Ibídem, p. 12.

[16] Planas. «Derecho de Eivissa y Derecho de Mallorca. Reflexiones en torno a dos documentos del Llibre de la cadena (ca. 1288)», p. 268.

[17] Que diu: «totes altres coses de las quals en les coses damunt dites no és feta menció especial». Segons Planas això fa referència al conjunt del sistema jurídic no específicament regulat a la Carta.

[18] «Servatis consuetudinibus et libertatibus civitate et insule supradicte per nos nunc confirmatis seu concessis, et illis deficientibus secundum Usaticos Barchinone in casibus illis in quibus in civitate et insula Maioricensis Usatici predicti vendicant sibi locum, et illis consuetudinibus et Usaticis deficientibus secundum Ius». Transcripció trobada a Planas: «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 571.

[19] Planas Rosselló, A. «La Carta de Poblament d’Eivissa i Formentera, del 1236». Revista de Dret Històric Català, vol. 14 (2015), p. 127.

[20] «La costumbre en el derecho histórico de Mallorca», p. 109.

[21] «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 576.

[22] Recordem que la cristiandat (llatina o relativa a l’antic Imperi Romà d’Occident), amb centre a Roma, va donar lloc a l’església catòlica i va durar fins que va ser dividida amb la reforma protestant (s. XVI). Es tracta de la potestat del Papa sobre els pobles cristians mitjançant el dret de l’església (dret canònic) que, per tractar-se de tants pobles, adquiria el caràcter de dret comú, de tots els cristians. Les decretals dels papes (a partir de Gregori IX -1234) van ser molt importants per a la construcció del Ius Commune, atès que van influir en el dret civil, que era el Ius Commune, ja que les decretals incidien en temes de la vida diària de els cristians i proclamaven principis espirituals. Això fa que l’expressió ius commune hagi de ser completada per la idea de: Ius commune romà (ius civile) i canònic (ius canonicum).

[23] «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 581.

[24] Ibídem, p. 575.

[25] Ibídem, p. 578.

[26] Ibídem, p. 570.

[27] «(…) los mallorquins e poblats en aquella illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya (…) e hagen a entrevenir en Corts als cathalans celebradores, es hagen alegrar e observar les constitucions generals de Cathalunya, privilegis e usatges de Ciutat de Barcelona». Llibre de Sant Pere, fol. 162 vto. ARM (Arxiu del Regne de Mallorca), Codice nº 2.

[28] «La sucesión intestada de los impúberes y la supuesta aplicación de las constituciones de Cataluña en Mallorca». Ius fugit 8-9 (2000), pp. 95-123.

[29] Ídem.

[30] Pascual gonzález. Derecho civil de Mallorca, p. 26.

[31] Planas Rosselló, A. Recopilación Del Derecho de Mallorca 1622: Por Los Doctores Pere Joan Canet, Antoni Mesquida y Jordi Zaforteza, Palma, Ilustre Colegio de Abogados de Baleares / Miquel Font, Editor, 1996.

[32] Planas Rosselló, A. Recopilación Del Derecho de Mallorca 1622: Por Los Doctores Pere Joan Canet, Antoni Mesquida y Jordi Zaforteza, Palma, Ilustre Colegio de Abogados de Baleares / Miquel Font, Editor, 1996.

[33] Els primers juristes són del segle XIII i tenen les seves connotacions pròpies fins a la reorganització de la professió a finals del segle XVIII amb la creació del Col·legi d’Advocats i les reformes durant el regnat de Carles IV. A: Planas. La abogacía en el Reino de Mallorca.

[34] El costum era la norma creada per la reiteració d’actes i practicada per la generalitat del poble, mentre que l’estil és el ritu de la cúria, el costum practicat en els tribunals de justícia per a procedir en les causes. A: Planas. «La costumbre en el derecho histórico de Mallorca», p. 112.

[35] Ordinacions i sumari dels privilegis, consuetuds i bons usos del Regne de Mallorca d’Antoni Moll (1663). Veure: Planas ROSSELLÓ, A. «Els Stili sive ritus curiarum. Una col·lecció oficial mallorquina de Dret consuetudinari», BSAL, 72 (2016), pp. 251-263.

[36] «La costumbre en el derecho histórico de Mallorca», p. 111.

[37] Ibídem, p. 113.

[38] Ídem.

[39] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 23.

[40] Planas Rosselló, A. La Real Audiencia de Mallorca en la época de los Austrias (1571-1715). Barcelona: Publicacions de la Universitat Pompeu Fabra, 2010.

[41] Planas Rosselló, A. «La jurisprudencia de la Real Audiencia de Mallorca». BSAL, 65 (2009), 303-308.

[42] Planas. Recopilación Del Derecho de Mallorca 1622. Op. cit.

[43] Ídem.

[44] Zaforteza de Corral; Mut Calafell; Oliver Moragues. Tratados de Notaría en el Reino de Mallorca. Facsímil del Tratado sesión de Antoni Moll de 1714. Palma: Colegios notariales de España, 1995. Obra que transcriu els índexs de molts dels Tractats de notària i publica el Facsímil d’Antoni Moll.

[45] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 14.

[46] Ibídem, p. 24.

[47] «La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 582.

[48] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 17.

[49] Planas Rosselló, A. «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal». AHDE, tom LXXXII (2012), p. 238.

[50] A Mallorca, al juny de 1702 va ser publicada la declaració de guerra contra l’emperador Carles III, contra els anglesos i els holandesos. El 25 de setembre de 1706, Mallorca es rendeix a l’exèrcit anglo-holandès i l’arxiduc Carles III va regnar a Mallorca de 1706 a 1715.

[51] Ballester. «Las instituciones forales de Menorca». Revista de Menorca, tom VII (1888-99), p. 119.

[52] Rivera. «Precedentes históricos del Derecho foral menorquín». Revista crítica de Derecho inmobiliario, any XXX, núm. 314-315 (1954), p. 597.

[53] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 24.

[54] «En todo lo demás que no está aquí comprehendido, es mi voluntad, y mando se observen todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava esse Reyno, menos en las causas de Sedición y Crimen de Lesa Magestad y en las cosas y dependencias pertenecientes a Guerra, quedará por ahora todo libre a la disposición de mi Comandante General». Capítol 18 del Decret de 28 de Novembre de 1715 (publicat a la Real cédula de Nueva Planta de la Real Audiencia del reino de Mallorca, de 16 de març 1716). Consultat a: Antonio PLANAS ROSSELLÓ, Legislación histórica mallorquina: época medieval y moderna, Madrid, Boletín Oficial del Estado, 2018 (Colección Leyes Históricas de España).

[55] Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 24.

[56] Planas ens ofereix un llistat de reformes normatives de dret civil del segle XVIII a: «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 240.

[57] «Durant la setena dècada dels segle XIX hi havia encara a les Pitiüses cinc notaris, tots ells naturals d’Eivissa. (…) Narcís Puget Ravell i Pere Jasso Sala moriren dins la dècada següent, i Lluís Riera Arabí, Manuel Valarino Selleres i Narcís Puget Sentí constituïren el trio de notaris dels anys noranta. L’any 1897 moriren els dos primers i Narcís Puget  Sentí quedà com a únic notari d’Eivissa i Formentera fins a la vinguda del mallorquí Joan Bausà i Espejo, l’any 1899. L’any 1907, poc desprès de l’arribada d’un segon notari foraster, Joan Balaguer Ensenyat, moria Narcís Puget Sentí. Amb la seva mort s’interrompia la cadena de notaris autòctons que durant segles havien donat fe pública de les determinacions dels illencs. I el record de tots ells ha anat desapareixent darrere l’horitzó configurat pels noms de Bausà, Balaguer i Sáez, tres notaris forasters que personifiquen a les Pitiüses l’activitat notarial de la primera meitat del segle XX». Planells Ripoll. «Advocats i notaris de les Pitiüses». Eivissa, 35 (2000), p. 14 (450).

[58] «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 241.

[59] A les Corts de 1810 ja es va veure, per part dels diputats catalans Ramon Lázaro de Dou i Felipe Aner d’Esteve, «el primer senyal d’una certa oposició foralista a la unificació jurídica, que tot just estava llavors esbossada». Ibídem, p. 246.

[60] L’Audiència Territorial de les Illes Balears va emetre un dictamen positiu a la unificació però posant en relleu la resistència que generaria i va sol·licitar que «es tingués en consideració la llarga tradició jurídica de les seves normes pròpies a l’hora de respectar els drets adquirits i esperances legítimes dels veïns de les Balears» -tot recordant la base general tercera aprovada per la Comissió general de Codificació al 1843-. Veure: Planas, ibídem, p. 255.

[61] Ibídem, p. 257.

[62] Segons Planas, no es va manifestar una postura historicista o netament foralista en el camp del dret, sinó una visió pragmàtica, en un intent d’evitar el trastorn que suposaria un canvi radical en la regulació de determinades institucions i els perjudicis que podria ocasionar als drets adquirits o les simples expectatives de dret. Ibídem, p. 259.

[63] La comissió balear, presidida per Pedro Ripoll Palou, estava formada per: Manuel Guasp Pujol, Pedro Sampol, José Socias Gradolí, Enrique Sureda Morera i Miguel Ignacio Font Muntaner.

[64] A Catalunya s’havia mantingut la supletorietat del dret canònic com a primer supletori. A les Illes Balears, seguint a Planas [«La recepción del ius commune en el Reino de Mallorca», p. 583] sabem que «durante el periodo codificador, la doctrina balear fue unánime en la consideración del derecho romano como principal fuente del sistema jurídico en materia de derecho civil» y «desapareció para siempre toda mención a la supletoriedad del derecho canónico, como ya venía siendo habitual desde la segunda mitad del siglo XVII».

[65] «Las provincias y territorios en que subsiste el derecho foral, lo conservarán por ahora en toda su integridad, sin que sufra alteración su actual régimen jurídico por la publicación del Código, que regirá tan sólo como supletorio en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas por sus leyes especiales. El título preliminar del Código, en cuanto establezca los efectos de las leyes y de los estatutos y las reglas generales para su aplicación, será obligatorio para todas las provincias del Reino. También lo serán las disposiciones que se dicten para el desarrollo de la base 3ª, relativa a las formas del matrimonio.»

[66] «Las disposiciones de este título, en cuanto determinan los efectos de las leyes y de los estatutos y las reglas generales para su aplicación, son obligatorias en todas las provincias del Reino. También lo serán las disposiciones del título 4º, libro primero. En lo demás, las provincias y territorios en que subsiste el Derecho foral, lo conservarán por ahora en toda su integridad, sin que sufra alteración su actual régimen jurídico, escrito o consuetudinario, por la publicación de este Código, que regirá tan sólo como derecho supletorio en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas por sus leyes especiales».

[67] «No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, este Código empezará a regir en Aragón y en las Islas Baleares al mismo tiempo que en las provincias no aforadas, en cuanto no se oponga a aquéllas de sus disposiciones forales o consuetudinarias que actualmente estén vigentes.»

[68] «No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, el Código Civil empezará a regir en Aragón y en las Islas Baleares al mismo tiempo que en las provincias no aforadas, en cuanto no se oponga a aquéllas de sus disposiciones forales y consuetudinarias que actualmente estén vigentes. El Gobierno, previo informe de las Diputaciones provinciales de Zaragoza, Huesca, Teruel e Islas Baleares y de los Colegios de Abogados de las capitales de las mencionadas provincias, y oyendo a la Comisión general de Codificación, presentará a la aprobación de las Cortes, en el plazo más breve posible, a contar desde la publicación del nuevo Código, el proyecto de ley en que han de contenerse las instituciones civiles de Aragón e Islas Baleares que convenga conservar. Iguales informes deberá oír el Gobierno en lo referente a las demás provincias de legislación foral.»

[69] Durant les sessions parlamentàries, en les discussions relatives als drets supletoris forals existents, es parlava d’Aragó i de Biscaia com les que tenien com a dret supletori el de Castella, davant de Catalunya i Navarra que tenien dret supletori propi i reivindicaven poder mantenir-lo. Mentre que les Illes Balears no eren esmentades. Veure: Roca Trías, E. «La codificación y el derecho foral». Revista de Derecho privado, núm. 62 (1978), p. 639-640.

[70] «No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, el Código Civil empezará a regir como supletorio en Aragón al mismo tiempo que en las provincias no aforadas. El Gobierno, previo informe de las Diputaciones provinciales y Colegios de Abogados de Zaragoza, Huesca y Teruel, y oyendo a la Comisión General de Codificación, presentará a la aprobación de las Cortes, dentro de los dos años siguientes a la aprobación del nuevo Código, el Proyecto de Ley en que han de contenerse las instituciones civiles de Aragón que conviene conservar».

[71] Delgado. «El origen del primitivo art. 13 del Cc. y el Derecho aragonés», Centenario del Código Civil, Asociación de profesores de Derecho civil, tom I. Madrid: 1990.

[72] Esmena a l’article 7 del Dictamen de la Comissió referent al projecte de llei autoritzant al Govern a publicar un Codi civil, de 17 de juny 1885. Veure: El Código Civil. Debates Parlamentarios 1885-1889, pp. 536, 891. En la sessió d’11 d’abril de 1888 (ibídem, p. 929), el Congrés va presentar el text, definitivament aprovat, de Projecte de llei, autoritzant al Govern a publicar un Codi Civil i l’article 7 manté la redacció primerament proposada. En la sessió del Senat de 28 d’abril de 1888, l’art. 7 del Dictamen de la Comissió mixta, relativa al projecte de llei per dictar un Codi Civil, ja es referia a Balears (ibídem, p. 987).

[73] Opinió basada en: Delgado. «El origen del primitivo art. 13 del Cc. y el Derecho aragonés».

[74] Planas. «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 260.

[75] Ibídem, p. 261.

[76] Ibídem, p. 264.

[77] «Los representantes de Aragón y Mallorca, digámoslo en honra suya, siempre fueron más transigentes (…) en Aragón y Baleares ha penetrado el Código, no sólo como Derecho supletorio de primer grado, ó, por mejor decir, único, sino para regular todo aquello que el régimen jurídico-foral atañe, siempre que á éste no se contraponga» exposa Rafael de UREÑA a: «Derecho foral». Enciclopedia jurídica española, tom XI. Seix, p. 148.

[78] Roca Trías, E. «Sistema de fuentes del Derecho de Mallorca». Anuario de Derecho Civil, tom XXXV (1982), p. 38 i «El antiguo artículo 12 del Código civil y la historia del derecho supletorio». Centenario del Código civil, Asociación de profesores de Derecho civil, tom II. Madrid: 1990, pp. 1793- 1795.

[79] Planas. «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 263.

[80] Delgado. «El origen del primitivo art. 13 del Cc. y el Derecho aragonés».

[81] Roca Trías. «Sistema de fuentes del Derecho de Mallorca», p. 36 i «El antiguo artículo 12 del Código civil y la historia del derecho supletorio», p. 1788-1789.

[82] Reial Cèdula de 31 d’agost de 1736, sobre un tema de fideïcomisos. Veure: Planas. «El derecho del Reino de Mallorca: de la Nueva Planta a la unificación liberal». A: Escudero, J. A. Génesis territorial de España. El Justicia de Aragón, 2007, p. 537-538.

[83] Pascual González («Bosquejo histórico y estado actual de las fuentes de derecho foral de Mallorca». Revista de Derecho Privado, tom XVIII, 1931, p. 293), a propòsit de l’art. 13 Cc, diu: «Al tratar del derecho vigente en este territorio, ninguno de los autores extraños a esta comarca menciona el Derecho romano entre las disposiciones que rigen (…) y como no se menciona el Derecho romano, es lógico deducir que éste no rige, ni como supletorio. Pero es un hecho positivo que el Derecho romano se aplicaba al publicarse aquel cuerpo legal, como repetidamente lo tenía declarado el Tribunal Supremo, y aun después ha continuado su aplicación por parte del foro balear, en materia de sucesiones y hasta de régimen patrimonial en el de bienes conyugales».

[84] Planas. «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 265.

[85] «La recent jurisprudència constitucional sobre les competències de les comunitats autònomes en dret civil». Iuris: Quaderns de política jurídica, nº. 1, 1994, pp. 11-36.

[86] Ídem.

[87] Tot seguint les previsions de l’art. 7, paràgraf 2º, de la Llei de bases: «El Gobierno, previo informe de las Diputaciones provinciales de Zaragoza, Huesca, Teruel e Islas Baleares y de los Colegios de Abogados de las capitales de las mencionadas provincias, y oyendo a la Comisión general de Codificación, presentará a la aprobación de las Cortes, en el plazo más breve posible, a contar desde la publicación del nuevo Código, el proyecto de ley en que han de contenerse las instituciones civiles de Aragón e Islas Baleares que convenga conservar».

[88] Presidida per Gonzalo Fernández de Castro, President de l’Audiència Territorial, i formada per: Juan Alemany, Manuel Cerdó, Germán Chacártegui, Gabriel Subias, Félix Pons i José Quiñones.

[89] J. Costa Ramón, «Derecho foral ibicenco I. La costumbre foral ibicenca», Eivissa, 1ª època, núm. 20 (1946), p. 325, assenyala: «Cada una de las islas del archipiélago balear tiene modalidades peculiares, que las diferencian entre sí y que a su vez han impreso su huella en el campo del derecho, reflejándose en la vida jurídica. De ahí que estemos en absoluto de acuerdo con los letrados mallorquines D. Manuel Guasp y D. José Socias, los cuales estimaron en su voto particular que, de aplicarse aquél, «Menorca e Ibiza tendrían si tal designio prevaleciera, un parcial derecho tan exótico y nuevo como inesperado, fundado en el equívoco de que se respetan y codifican sus seculares especialidades fueristas».

[90] Comissió presidida per José Castán i integrada per: Rafael Rubio, Santiago Pelayo Horé, Pablo Jordán de Urries, Francisco Bonet Ramón, Gabriel Subías (vocal foralista), Germán Chacártegui Saénz (vocal foralista) i Marcelino Cabanas Rodríguez.

[91] Cerdá Gimeno (Comentarios al Código Civil y compilaciones Forales. Tom XXXI, 2. Madrid: Edersa, 1981, p. 3) comenta que, segons el testimoni de membres de la Comissió especial, la idea de la divisió per llibres va ser de Castán Tobeñas.

[92] Així, el Projecte de treball per a la secció especial de la Comissió General de Codificació que acompanya el projecte de Compilació de 8 de juliol de 1961 diu: «Preocupación especial de la comisión ha sido la de integrar en el Proyecto la totalidad del derecho vigente en las islas de Ibiza y Formentera, del cual el Anteproyecto anterior sólo había tomado en consideración los heredamientos en favor de los hijos nacederos, pactados en capitulaciones matrimoniales típicas de aquellas islas, considerando sus restantes instituciones identificadas con las mallorquinas y sometiéndolas, en consecuencia, al mismo tratamiento legal. Saliendo al paso de esta irregularidad, la Comisión reconoce la vigencia actual de un estado de derecho consuetudinario transmitido de generación en generación existente en las islas Pitiusas, que constituyen estatuto propio que, salvo en contadas instituciones, se orienta acusadamente hacia la unificación con las normas del Código civil.»

[93] Resulta d’interès recordar un fet que pot ser un precedent molt remot de la divisió del dret civil a un dret diferenciat per Illa: «a partir del segle XIV les disposicions règies a penes s’atorguen de forma conjunta a les tres illes, sinó a cadascuna per separat, malgrat que tinguin un contingut idèntic. (…) El fet que algunes disposicions reials dirigides a l’illa de Menorca ordenin que s’apliquin determinades regles com es fa a Mallorca, perquè les illes formen part d’un mateix regne, indica que la qüestió era objecte de controvèrsia. Com assenyalava, amb gran precisió, el Gran i General Consell de Mallorca a una exposició de 1695 (…) «Tenen aximatex les dites tres islas les sues pròpies lleis y finalment tenen sos privilegis diversos». La facultat de presentar capítols normatius al monarca o al governador, atorgada als jurats i consells de les illes, contribuí a diferenciar els seus sistemes jurídics.» Veure: Planas. «Els documents cabdals de la història de Mallorca. Assaig de classificació normativa», p. 11-12.

[94] Planas. «El derecho del antiguo reino de Mallorca ante la codificación liberal», p. 265.

[95] En l’excepcionalitat hi ha un dret aplicable que es troba obstaculitzat en casos concrets per l’aplicabilitat d’un altre com a preferent, però integrat en aquell; hi ha un sol dret que sobre una matèria determinada té més d’una norma. La norma específica exclou l’aplicabilitat de la norma general quan es donen les circumstàncies previstes en aquella. Badosa, ídem.

[96] Badosa, ídem.

[97]L’art. 2 Comp. 1961 deia: «les disposicions d’aquesta Compilació regiran amb preferència al dit cos legal».

[98] Per això, la Disposició final 2ª de la Comp. 1961 assenyalava: «En allò no previst en la present Compilació regiran els preceptes del Codi Civil que no s’hi oposin i les fonts jurídiques d’aplicació general».

[99] Disposició final 2ª Comp. 1961, ídem.